El vermell sempre ha estat un color que he desestimat. Massa vistós, pensava, cridaner, ho relacionava negativament amb voler ser vista i per altra banda ho atribuïa a la passió. Jo que sempre he volgut ser discreta, com havia d’anar vermella? Negre, verd, marró,… això sí. Evidentment poden sorgir moltes preguntes i teories del perquè d’aquesta volguda discreció, com no voler atraure de forma explícita, i no cal ser un expert analista.

Però en ballar en una intervenció, i els artistes en general, volem ser vistos i hi ha un cert plaer en això, forma part de l’oferir. Hi hauria d’haver diferència entre la vida quotidiana i l’artística?… M’agrada posar un gerani vermell al balcó, m’agrada admirar la bellesa de les flors de colors vius.

I ves per on, que la mare, fa uns mesos em fa un vestit ben vermell i li dic, “ui, em sap greu però aquest no crec que mel posi”. Però me’l poso i m’hi sento bé. I m’ha donat la resposta que necessitava. Així que tot just aquest estiu, acabats de fer els quaranta anys, reivindico la meva vessant vermella, que és també, la femenina, l’amorosa, la més viva i plena de sang. Sí, sóc una dona fèrtil que vull acceptar la meva feminitat i vull parlar d’ella quan em moc i quan ballo. Aquest estiu sóc vermella, gustosament vermella.

I agraïda de poder mostrar aquesta part també meva que ara vol parlar en les darreres intervencions, a Solamente (de Lui Rois al Festival Raks Neit i al Festival MUDA) a Les llavors del vent (a les nits de Teatre de Sentmenat) i amb The see in your eyes (amb Núria Graham al Festival Emnes) i ara preparant la propera peça als camps de pomes d’Aizpute a Letònia. Sí, allà definitivament seré una fruita madura que gaudeix estant suspesa – plena de vent i d’arrels-  i que ara per ara encara no vol caure sobre l’herba seca. Potser aviat.